Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como jota

Sa Tafona de Cas Vellaquet

Sa Tafona de Cas Vellaquet El darrer tafoner de Mancor Dins les trobades anuals de xeremiers n’hi ha qualcuna que tenen una sabor especial, una trecalada de càrrega sentimental, per molts de motius, per l’entorn, pels amics retrobats i que retrobam, pels moments viscuts i pels records, pels berenars a les nou de matí de frit. Una molt especial per a mi, i per a molts dels meus companys, és la trobada que l'Associació d'Arrels de la Vall organitza a Mancor de la Vall a l'aixopluc (de l'omnipresent pluja de novembre) de la Fira de l'Esclatassang i de la Muntanya de Mancor.  Aquesta trobada ha esdevingut per a mi, tot un grapat de rituals a seguir. És una trobada més petita que la de sa Pobla, al petit poble de Mancor de la Vall, cosa que li atorga un toc molt més familiar, més caliu. El primer ritual és arribar i berenar contundent de frit i pilotes acompanyat d'un tassó de vi a les vuit o les nou del matí, que al mes de novembre a la serra sol ser plujós i fred i...

Jota Ponentina

Jota Ponentina Estic una mica massa guillat, no vos ha d’estranyar ja a aquestes alçades. Tan boig o somiatruites com per ficar-se a fundar un grup de ball de bot a Calvià. Estol de Ponent fou un projecte de tres amics amb la mateixa dèria, malsana, lluitant a contracorrent, contra els elements i contra tothom a Calvià, contra tota lògica, fins i tot una regidora de cultura que ens confessà que “Calvià nunca se ha destacado por la cultura” (sic transit gloria mundi). Per això els “últimos de Filipinas” vàrem resistir embats i flamencos i sevillanes, i menyspreus i poca comprensió i cap ajuda i moltes traves. Però això és una altra història, perquè “vivim del turisme”. Tenim les jotes de llevant però i les jotes de ponent com devien ser? Idò si el grup es deia Estol de Ponent, bé mereixia tenir una jota.

Jota Corbada

Jota Corbada Corria l'any 2002, i l'Escola Municipal de Xeremies, Flabiol i Tamborí de Ciutat, amb seu a la sala Corba de s'Escorxador, va haver de ser desplaçada, una vegada més per culpa, aquella vegada de la confecció del cens electoral necessitava l'espai per instal·lar la força laboral a l'espai on nosaltres apreníem i assajàvem. La cosa fou que férem de l'escola blava, coneguda com a Miquel Costa i Llobera, al carrer del (metge militar andritxol) General (Bernat) Riera (Alemany), de Palma. Aquells dies de classe i assaig de sa banda de xeremiers varen ser dies d'exili, dies d'enyor d'una llar xeremiera, de l'entorn que feia pudor de la claveguera, tenia una acústica horrible per culpa dels sostres altíssims, era més un passadís o un amagatall que una sala, però era casa nostra, i 'casa mia, per pobra que sia'. Enllà estant, en una de les sessions, amb el professor despistat i aprenent les Corregudes del Dimoni com a rerefons, va sor...