GUIA DE BALL DE BOT: (Bona) crítica literària per Madò Llucia

GUIA DE BALL DE BOT

Acabat de llegir la transcendental Guia per a la supervivència a Plaça, de títol Ball de Bot, i he parat esment en l’etiquetatge que fa en tot un seguit de flora i fauna que cohabita a les places ballant o sonant/cantant, o fent ambdues coses a l’ensems. Val a dir que en Miquel Mestre Mut, de malnom “cantares”.... a Mallorca, perquè a Catalunya és “carabassó”, encara que també podria ser “saboner”, quants ciutadans trobau que sàpiguen els seus malnoms? Na Margalida Llucia i jo! Però ja me feis desviar des camí,... requaranta carabitxos!

Un poc d’història personal

Deia que na Margalida i servidor compartim quelcom més que ella no es pensa. Els meus inicis al ball varen ser de la mà de na Loli, sa mamà de tres de ses al·lotes, veïnades meves, balladores i sonadores de l’agrupació en la qual jo sonava, s’Agrupació El Toro (sí, teníem un nom ben flamenco, però ara no vos explicaré l’origen “res a a veure amb banyes” del Toro, que me conec i m’enfilaré per ses bardisses…) en què tothom sabia fer de tot, tant ballar com, sobretot sonar. El mestre musical era en Santiago Francia Martínez, i els que donaven fuet als balladors eren els seus fills d’enmig n’Antònia Maria Francia Crespí i, quan aquesta estava estudiant fora, a la universitat (vegeu la joventut de tots plegats), en Santi Francia Crespí,... i qui va ser la mestra de ball dels germans Francia? Na Nieves Olmeda. Però qui ensenyà a tocar als Balladors de Lluc (als fills de na Nieves, entre d’altres)? En Santiago Francia, pare.

Sobre l’etapa en què l’Agrupació El Toro va existir, puc contar que érem joves, hi vaig arribar a ballar i tot, alguns teníem moltes ganes de fer coses, però que era un grup familiar en què els majors estaven cansats i decidiren deixar-ho, i com que eren els papàs, els fills, nebots, cosins, que tampoc tenien massa ganes de posar-se davant o contradir “la famiglia” (coses de “il Padrino”).

El ballador de places

L’Escorxador, en paral·lel, va ser un altre focus d’aprenentatge. Sí, a El Toro vaig començar a iniciar les primeres passes de ball de bot, però on realment vaig aprendre a ballar boleros, jotes i fandangos va ser de la mà de na Dolores Rodríguez al Centre cultural de s’Escorxador. Aquella fou l’època de la locura pel ball de bot, de la revista M’Han Dit que venia d’Octavi Bonnin, de fer cotxades cada cap de setmana per anar a ballar, de diades de ball de bot, de no cansar-se de ballar durant hores. A les places i amb na Dolores vaig arribar a ser ballador, amb diversos estils perquè també ensenyava a ballar com a llevant, no de bades sa mestra era mitja porrerenca (ni se vincla, ni se trenca).

L’estil

Amb el temps, quan ja sabia ballar(és un dir, movia els peus i els  braços amb més o manco ritme), vaig passar per les “classes” de l’Escola de la Costa de Santacília, quan eren econòmicament més assequibles però igual d’atapeïdes que ara, i te regalaven una samarreta… (ara ja no donen ni aigua) allà només hi anava per ballar, ballar i ballar més. Per ventura vaig perfilar una mica més la meva tècnica ciutadana, me vaig fer una mica més ciutadà, vaja! I també vaig aprendre una micona de mateixes de la mà den Bielet Hernández. Supòs que per culpa d’aquella època me varen criticar que pareixia que ballava com els de l'escola de Palma, “Bé, gràcies per la floreta!”, així de de bé m’ho vaig prendre.

De com mentres, en Miquel anava a ballar a places, amb rost o sense, amb amics o totsol (què trist el fadrinatge i que ningú t’estimi). Procurava ficar-se a tot quan rotllo de desconeguts o que feien punts enrevessats, o me’ls feien quan entrava jo per veure si me’n desdeia i fugia a un altre rotllo a ballar… i això a mi m’agradava ben molt perquè no confiaven en lo caparrut que era s’al·lot nou ni en que mai perdia es ritme des peus (recordau que també era sonador) i els hi agafa el punt a la segona o tercera passada, i així anava creixent com a ballador. Després ses senyores de s'Escorxador me comanaven a mi es comandar rotllo i se me feia un rotllo ben gros. Comandant, he d'admetre, que era de vegades un poc punyetero, normalment feia punts amb dificultat que adaptàs a la mitjana de balladores, però de vegades me pegava per fer combinacions originals sobre punts no tant vistos, que embullaven als més desacostumats, quin bergant!

A les places de Mallorca vaig conèixer balladors d’Andratx, Lloret, sa Pobla, Artà i Porreres (les agrupacions) i d’altres escoles de Palma i Calvià. Amb alguns dels quals vaig fer de ballador de mostres de ball de bot, amb altres vaig actuar a l’altre costat del cadafal com a sonador.